De fills a pares

Normalment són els pares els qui ensenyen als fills maneres de viure i valors. En esta història, però, va ser al contrari: em dic Juan Cristóbal Díaz i la lliçó me la va donar el meu fill César.

Tot va començar el 2014, quan César ens va dir que volia practicar atletisme. El vam inscriure, en categoria cadet, al grup que dirigia Toni Puig a la pista de Gandia. Mentre l’acompanyava als entrenaments i a les competicions, vaig veure com incorporava alimentació, disciplina, descans, companyerisme i tots els hàbits propis d’un atleta. Jo ja havia superat els cinquanta anys i tenia més de tretze quilos de sobrepés; sense adonar-me’n, vaig començar a seguir el seu exemple i vaig demanar a Toni que m’ajudara a iniciar-me en la carrera a peu.

En pocs anys, el grup de César es va situar entre els huit millors d’Espanya i es va classificar per al Campionat Nacional Júnior de Saragossa. En aquell gran equip ja destacava un jove espigat anomenat Quique Llopis. Paral·lelament, jo vaig passar de les curses de 5 km a les mitges maratons, fins que vaig explicar a Toni que volia provar la modalitat que més m’agradava: la marxa atlètica. Aquell va ser el punt de partida de tot el que vindria després.

El 2022 vaig rebre el premi esportiu més difícil i especial de la meua vida: debutar en Primera Divisió, amb 62 anys, al costat de César, amb el nostre club i a la nostra ciutat. Ell va competir en els 100 m llisos i el llançament de martell; jo, en marxa atlètica. A més, l’equip va mantindre la categoria per a la temporada següent. Mai és tard per practicar esport, perquè mai és tard per somiar.